1# Simulacions i robots
Hi ha futur més enllà del capital?
Automatitzar el treball, simular-ho tot!
Rev Lebaredian és el vicepresident d’Omnivers i Tecnologia de la multinacional Nvidia. Com és de suposar, a Lebaredian l’entusiasmen totes aquelles coses que fan que la resta de persones aixequem una cella en sentir-ne a parlar: robots humanoides, rèpliques de cervells fets amb IA, simulacions a gran escala…
La simulació i la robòtica sembla que estan al punt de mira de les grans corporacions tecnològiques i algunes administracions públiques. Quan parlem de simulacions ens referim a la rèplica de sistemes complexos per preveure els canvis que s’hi poden produir quan s’introdueixen o s’alteren determinades variables. No és res nou, en el camp de l’astronomia, les simulacions permeten reproduir l’evolució dels objectes i esdeveniments espacials; en medicina, s’han arribat a simular òrgans per poder observar l’impacte de determinats tractaments o cirurgies.
Ara, però, s’està buscant simular models amb un grau enorme de complexitat i detall, fent ús de la IA i la supercomputació per optimitzar el recull de dades. Per posar només un exemple, la Unió Europea treballa en el projecte Destination Earth, que ha de permetre crear un bessó digital del planeta Terra, fet que permetria ‘modelar, monitoritzar i simular fenòmens naturals, perills i les activitats humanes relacionades’.
Lebaredian, en una entrevista recent per Radiance Fields, apunta que la simulació és també una manera de solucionar el problema de l’accés limitat a les dades. Segons el directiu, la informació disponible a internet (webs, documents, imatges, vídeos, etc.) és finita, i la IA està arribant ja a aquests límits. ‘Per continuar avançant amb la IA, necessitem una font renovable de dades. És aquí on entra la simulació. Si pots replicar les regles del món dins d’un ordinador, has creat un motor de dades renovable’.
En la mateixa entrevista, Lebardian exposa el vincle entre la simulació i la robòtica:
Pren, per exemple, una fàbrica que ja existeix […]. Vols introduir-hi robots per automatitzar processos. Estàs invertint molts diners i vols tenir la seguretat que funcionaran de manera eficient. Però, a mesura que la fàbrica evoluciona —nous productes, nous fluxos de treball— caldrà modificar la seva configuració. L’única manera intel·ligent de fer-ho és mitjançant la simulació.
Seguint aquest fil de pensament, en el curt termini ens podem imaginar la robotització de les tasques més perilloses o pesades, alliberant als treballadors d’aquestes (i enviant-los a l’atur, en el marc del sistema actual). A la llarga, podríem aspirar a l’automatització d’una bona part del treball, possibilitant que les persones es dediquin a tasques de planificació: decidir què volem produir i com volem fer-ho, amb el suport de les simulacions per preveure les conseqüències de les decisions preses.
Segurament, els empresaris més tecnooptimisme estan entusiasmats amb la idea de substituir treballadors que tenen la mania de voler cobrar i descansar per màquines humanoides dòcils i eficients, dirigides per un CEO que fa anar simulacions amunt i avall per veure quin escenari maximitza els beneficis de l’empresa.
Aquest és, sens dubte, un futur possible (potser el més probable), però de tot això en surten algunes preguntes interessants:
Si ens podem desfer de bona part del treball humà, i si a través de la simulació podem tenir una visió detallada de l’impacte de les decisions econòmiques en les societats i el planeta, per què hauríem de deixar l'economia en mans d'uns pocs capitalistes que només prenen decisions d’acord amb els seus interessos?
Si podem tenir una informació detallada de tot el sistema econòmic, per què hauríem de mantenir un sistema basat en les lleis ‘cegues’ de l’oferta i la demanda?
Si podem automatitzar el treball, per què això hauria de condemnar a l’atur a milions de persones quan podria suposar una reducció radical de la jornada laboral?
Tenint en compte el gran impacte ambiental del desenvolupament tecnològic: som capaços de gestionar adequadament les innovacions o només podem triar el camí del rebuig total o de l’acceptació acrítica?
Amb aquestes preguntes el cap, apareix l’oportunitat. Pensar en la robòtica i la simulació (i algunes coses més) com eines per planificar de manera democràtica el rumb de l’economia i la producció i cercar l’equilibri entre el benestar de la gent i la sostenibilitat ambiental. Aquesta aspiració d’una gestió racional de l’economia no és nova, ni de bon tros, però cada vegada sembla menys una reivindicació naïf de justícia i es revela més com una qüestió d’eficiència i sentit comú. Les mateixes innovacions tècniques sorgides de les entranyes del capitalisme poden ser la pala que l’enterrin, si el moviment popular és capaç de construir un discurs adequat al seu voltant i reapropiar-se de la màquina.
XARXA TÉLEX
Crema el Waymo! Una revolta contra el tecnoautoritarisme
Al llarg de les últimes setmanes, s’han succeït les manifestacions contra la deportació massiva d’immigrants orquestrada per l’Administració Trump. Malgrat el desplegament de la Guàrdia Nacional i la declaració del toc de queda, la revolta ha continuat a la ciutat californiana, acompanyada d’una onada de protestes que s’ha estès per tot el país.
Un dels objectius dels manifestants han estat els taxis autònoms Waymo (empresa propietat de Google). Es tracta de vehicles sense conductor que es poden sol·licitar a través d’una app. Desenes d’aquestes cotxes han cremat durant les manifestacions. Per què? Doncs, en primer lloc, perquè les càmeres 360º d’aquests vehicles es poden utilitzar per al reconeixement facial, i els manifestants denuncien que s’han fet servir per la vigilància massiva, sobretot encarada a identificar i deportar a immigrants. Destruir els Waymo ha esdevingut un símbol de la lluita contra el capitalisme de la vigilància i la complicitat de les grans empreses tecnològiques amb les polítiques de Donald Trump.
En segon lloc, a una escala més tàctica, els vehicles Waymo es poden sol·licitar a qualsevol lloc de la ciutat i cremem millor que un cotxe convencional :)
El Cybersyn arriba a Barcelona
Em va fer moltíssima il·lusió saber que molt aviat s’inaugura l’exposició ‘Com dissenyar una revolució: la via xilena del disseny’, que es podrà visitar al Disseny Hub Barcelona des del 2 de juliol fins al 16 de novembre.
L’exposició està centrada en el model de planificació econòmica que el govern d’Allende va impulsar als anys 70, el Cybersyn. Un projecte encarat a coordinar les indústries nacionalitzades i compartir informació econòmica a través d’una xarxa de dades. Des del Canòdrom, l’ateneu d’innovació digital i democràtica, ho expliquen d’aquesta manera:
L’objectiu era ambiciós: convertir la presa de decisions econòmiques en un procés col·lectiu, transparent i àgil, utilitzant la tecnologia per gestionar l’economia des del carrer, des de la ciutadania, i no només des dels despatxos. Cybersyn va ser un pioner en el camp de la cibernètica aplicada a la governança, un exemple clar de com la ciència de dades podia servir per democratitzar el poder i acostar-lo a la gent.
Un dels punts forts de l’exposició serà poder veure (i interactuar) amb una rèplica de la sala central d’operacions del Cybersyn, un espai hexagonal on es rebia i es processava tota informació de les indústries, mitjançant monitors, diapositives i gràfics es mostraven les dades que havien de servir per generar processos informats, oberts i democràtics sobre el rumb de la producció i l’economia del país.
A més, el Canòdrom proposa un extens cicle de xerrades i activitats relacionades amb els aprenentatges del Cybersyn, la governança democràtica de dades, sobirania tecnològica, simulació i bessons digitals, etc. Podeu consultar tota la informació i el programa sencer d’activitats en aquest enllaç.
La Teixidora: creant relats compartits
Vaig conèixer La Teixidora al SobTec d’enguany, i la idea em va encantar. Es tracta d’un projecte destinat a recollir col·lectivament el coneixement que es genera en assemblees, xerrades i esdeveniments diversos. Ho fan a través de la presa d’apunts col·laborativa (qualsevol assistent a un acte pot recollir les seves notes en un document compartit), i organitzant aquesta informació segons el projecte/esdeveniment, els actors o les paraules clau dels temes tractats.
Més enllà de ser una iniciativa pràctica, La Teixidora proposa generar relats compartits sobre allò que passa: recollint les diverses mirades i interpretacions, unint els coneixements parcials i limitats de cadascú per generar una interpretació de la realitat més àmplia i rica, amb més profunditat i matisos. Ells parlen d’estigmèrgia, és a dir, un model de coordinació sense planificació ni poder central. Associat a les colònies de formigues, l’estigmèrgia tracta d’assolir objectius complexos a través de la col·laboració indirecta: el sumatori de moltes accions i aportacions que es realitzen tenint en compte les que s’han fet prèviament. Un model que, a internet, s’ha mostrat exitós en projectes com el de la Viquipèdia.
Col·lectivitzar el relat és també una manera de trencar l’aïllament i unir els nostres fils de pensament als d’altres persones. Compartir allò que ha passat i allò que volem que passi.
PER ACABAR…
Voldria agrair-te la lectura d’aquest primer butlletí de Machina Communis, que he preparat amb tot l’afecte i la il·lusió, esperant que t’hagi semblant interessant i l’hagis gaudit.
Les portes de Machina Communis estan sempre obertes a comentaris, crítiques, temes interessants, o articles que vulguis publicar al butlletí. La idea és que això ho construïm una mica entre totes i tots.
De nou, moltes gràcies, i ens veiem al número #2.